Passarel·la de Ca n’Alemany

Descripció del projecte

Pas sobre el ferrocarril. Gelosia metàl.llica oberta superiorment amb traçat sinuós i serpentí.

  • Tipologia: Gelosia metàl.lica Warren
  • Llargada total: 132 m
  • Llum major: 16 m
  • Amplada: 3,5 m

Dades del projecte

  • Client: Consorci del Parc Aerospacial i Mobilitat de Viladecans.
  • Finalització obra: 2019
  • Pressupost: 1.10 M€
  • Treballs realitzats: Projecte

El Gessamí és un serpent que viu als aiguamolls del delta del Llobregat. Se’l coneix sencer, racó a racó, com el dibuix de les seves escates. Ha patit la tragèdia de veure com els espais humits han anat minvant.

D’un temps ençà, es mou per les llacunes que encara queden: la Murtra (que ja hi era al segle XI), el Remolar (que també hi era en data propera a aquella per bé que amb el nom de “riu mort”), l’estany de la Ricarda (abans “la riera vella”), la Magarola, l’estany de la Roberta, l’estany de ca l’Arana i, la més tardana de totes a aparèixer: l’estany de la Podrida (nascuda el segle XIX). Aquestes tres darreres, força malmeses pel desviament del riu i per les ampliacions del port i l’aeroport.

Recorda amb enyorança els estanys de l’Illa i de la Massaguera, desapareguts ambdós on ara hi ha la Zona Franca. Quan passa per la Murtra, té una petita esgarrifança. Sap que, quan va nàixer, van estar a punt de posar-li ”Murtra” perquè, des del primer moment, feia molt bona olor.

  • Sabeu que myrtos en grec és perfum?

Tanmateix, també des de l’inici, era molt entremaliat i s’enfilava per tot arreu. Al final, els pares es decidiren per “Gessamí”, que reuneix ambdues característiques, i n’està cofoi.

També es mou pel riu. Sempre s’hi ha mogut. Ha vist com s’obrien i es tancaven els seus braços, que són l’origen de les maresmes i els estanys. No li fan recança les rieres, la Roja (o del Fonollar), la de Sant Climent o la de Canyars. Els llocs que sempre li han agradat més són les goles.

  • És perquè són plenes de vida, i de menjar!

El darrer canvi al riu que han vist els seus ulls de nineta vertical no l’ha provocat una riuada, l’han fet els humans recuperant un braç de riu que era viu fins fa ben poc i, malauradament, cegant-ne un altre. Pel seu gust, l’han deixat massa recte i dret. Li agraden els meandres. Quan era petita, passava temps seguint-los tot jugant. Té un consol: almenys la nova gola l’han deixada molt ampla.

No es belluga per turisme, és la gana i la curiositat; si s’acaba el tec en una llacuna o simplement si s’hi avorreix, s’ho fa senzill: canvia de llacuna.

El Gessamí és d’una vella estirp molt longeva, els dracs serpents. Té molts anys. Recorda els temps antics quan el seu cos era gran, tan llarg i gruixut que feia temor, abans que apareguessin els santjordis i els altres sants cavallers com els santmartins i els santjaumes.

Ara fa molt temps que ja no n’hi ha cap, però, si el voleu veure enardit, feu-li esment dels combats ferotges amb els cavallers blancs de la creu vermella, veureu com se li entelen els seus preciosos ulls i com xerra atropellant la seva llengua partida. És un espectacle.

Amb els segles, sense enemics ni princeses, els dracs serpents s’han anat fent petits. El Gessamí, quan es contempla al mirall d’un estany, encara no se’n sap avenir. Ara menja peixos, rats, granotes i llimacs, ous, moixons i llagostes. Tot s’hi val si escasseja la pitança!

Durant una temporada, ja ni  recorda quan, el delta va ser lloc de pas d’una espècie molt curiosa i de nom llarguíssim: els óssos grisos gegants del Caucas jugadors de croquet. De la llista de bèsties estranyes que pul·lulen pel planeta, una de les més simpàtiques. Descendents dels óssos de les cavernes, però grisos i gegantins en comparació.

  • Sabeu que els de les cavernes feien 3 metres d’alçada? Doncs imagineu com eren! Van aparèixer pel Caucas, vés a saber d’on venien! Eren nòmades i estaven embogits pel joc del croquet. La seva vida era el joc. El clan ursí avançava sobre el territori col·locant les portes en llocs inversemblants, en la direcció de la migració. Eren molt hàbils, tot i les trampes que es posaven els uns als altres. Eren ràpids resolent-les i avançant. A vegades, amb el senderi perdut per la dèria de la competició, el darrer ós a passar-les es deixava les forquilles clavades i no se les enduia.

El Gessamí ha viscut també la colonització dels pagesos. Primer porucs, pel que deien les llegendes i per les malalties dels aiguamolls, fins que van veure que els serpents allunyaven les bestioles que se’ls menjaven la collita de carxofes. Amb política de no agressió mútua, dracs serpents i pagesos han conviscut sense conflictes durant segles, fins i tot amb pactes i relacions d’amistat.

El Gessamí és curiós. Fa temps que no es troba amb cap congènere. Amb certa melancolia i solitud, s’entreté espiant el que fan el humans. Els ha vist fer moltes coses, però una li té el cor robat. Amb ànsia i en un amagatall, cada any espera un aplec que es fa vora una de les seves llacunes; d’allí estant veu com nois i noies ballen. Li encanten els moviments ondulants, li són tan propis! Es deleix per poder-s’hi afegir.

Cada any també, se sorprèn de veure una vintena d’humans enfilats en una tarima, vestits de negre i cadascun amb un estri que no entén.

  • Endevineu qui són? La cobla!

 El Gessamí no ho sap, però té l’oïda una mica dura. No és que els dracs serpents no hi sentin bé, però ja fa centúries que un fi tel de llot li recobreix l’oïda i fa que, si no sord, poc ni falti.

Poc abans de l’aplec d’enguany, el Gessamí tingué un ensurt. Mentre estava perseguint un ratolí, se li esmunyí per una antiga nansa d’atrapar angules. Capficat (mai millor dit) rere el rosegador, li quedà el cap atrapat a la nansa…, i feina tingué a deslliurar-se’n!

  • Imagineu-vos, sense mans ni braços, treure’s la trampa és força complicat!

Al final, fent alçaprem amb uns vímets, ho va aconseguir i, sense saber-ho, en esquinçar-se la nansa, arrossegà el tel que li impedia sentir-hi bé.

Es quedà sorprès pel canvi. El món li va canviar com de la nit al dia, ple de múltiples remors i sons. Li vingueren records que tenia arraconats des de feia temps, molt de temps, massa temps! Plorà d’emoció i d’alegria.

El dia de l’aplec, es retrobà amb la música i s’estremí sencer, de cap a cua, de cua a cap, en onades que li feien dringar les escates. Música i ball s’apoderaren de tot el seu ésser i començà a notar una sensació molt rara: la pell tibant. Tot era com tornar a començar de nou, era rar però no hi va parar gaire atenció.

Els esdeveniments es precipitaren: la cobla, ara sí que entenia els instruments, es transformà en una xaranga i, al davant dels ballarins, s’encaminà cap a Viladecans on, segons va arribar a copsar, seguiria el ball en un envelat. Volia participar-hi, volia ballar!

A certa distància, va seguir la comitiva. La sensació seguia, cada cop més intensa, no sabia què era. El fet és que, tot reptant, va anar augmentant de dimensions. Per la música? Per l’excitació de les novetats? Un encanteri com el d’Hamelín?

Quan va ser prop de les vies del tren, s’adonà que havia tornat a ser com feia segles, amb el cos gran, llarg i gruixut i, esglaiat, va veure que no podia fer servir els petits passos sota les vies.

En un primer moment, es desesperà. Sabia que encara que gran i fort no podia arriscar-se a passar les vies sense perill seriós, tant per a ell com per als trens i la gent que hi havia dins. Què podia fer?

Va recórrer la via amb ànsia fins que, en un màgic instant d’inspiració, ho va veure clar: les forquilles!

I sí, prop del carrer de Llobatona, encara hi havia unes quantes portes que s’havien deixat els óssos grisos gegants del Caucas jugadors de croquet, feia mil·lennis.

Des de llavors, el podeu veure allí, passant per damunt del tren, fent equilibris sobre les forquilles.